Ramon de España i (y) el porno en 3D
Avatars pornogràfics
RAMÓN DE ESPAÑA
Llegint la revista francesa Les Inrockuptibles, descobreixo que l’inefable Tinto Brass
–aquest col·leccionista de culs que insisteix a creure que és director de cine– pensa rodar una de les seves pel·lícules porques en tres dimensions. Sembla que va tenir una epifania al veure Avatar i que ha trobat en el 3D la salvació de l’erotisme cinematogràfic, que a l’era d’internet no té res a veure amb els gloriosos temps de Garganta profunda, Tras la puerta verde i altres joies del gènere (uns temps exquisidament retratats en aquella pel·lícula de P. T. Anderson anomenada Boogie nights).
Res més lluny de la meva intenció que apuntar-me a un cavall guanyador –a més, Tinto Brass no és ni una cosa ni
l’altra–, però he de confessar que jo també vaig tenir una revelació semblant quan em vaig empassar estoicament la faula tonta i pseudoecologista de James Cameron. Mentre assistia a les penes del soldat paralític i els barrufets de tres metres i em passaven pels nassos les males herbes del planeta Pandora, em deia: ¿no ens podrien plantar coses més interessants? Com que m’avorria com una ostra –fins que van començar les bufetades–, vaig començar a fabular amb pits en relleu de mida descomunal, culs en (súper) pompa, llengües xuclant-me a través de l’objectiu i altres deliris de to sicalíptic. ¡Aquí hi ha el futur de la pornografia!, vaig pensar. ¡Amb això no podran competir els vídeos cutres d’internet! ¡Per fi es podrà anar a l’IMAX sense por de vomitar a causa del vertigen!
Amb tot, el meu fatalisme natural va fer acte de presència ràpidament: ¿quina productora es deixarà la pasta per rodar un Avatar porno quan l’onanista professional en té prou i de sobres amb deu minuts de marranades a la xarxa? Una altra bona idea morta abans de néixer, vaig deduir. D’aquí ve la meva sorpresa i alegria al veure que Tinto Brass ha decidit fer un pas endavant. ¿Ho aconseguirà?…Bé, no hem d’oblidar que és l’autor d’un dels productes més insòlits del cine eròtic de tots els temps, aquell Calígula que va rodar –produït per Bob Guccione, el patró de
Penhouse– on, entre orgia i orgia, detectaves Malcolm McDowell, Helen Mirren o John Gielgud. No tinc cap dubte que si algú aconsegueix posar-nos un culet als nassos, aquest és Tinto Brass.
El Periódico de Catalunya, dilluns, 1 de març de 2010
————————-
Avatares pornográficos
RAMÓN DE ESPAÑA
Leyendo la revista francesa Les Inrockuptibles, me entero de que el inefable Tinto Brass –ese coleccionista de culos que insiste en que es director de cine– piensa rodar una de sus películas guarrillas en tres dimensiones. Parece que tuvo una epifanía al ver Avatar y que encontró en el 3D la salvación del erotismo cinematográfico, que en la era de internet nada tiene que ver con los gloriosos tiempos de Garganta profunda, Tras la puerta verde y demás joyas del género (unos tiempos primorosamente retratados en aquella película de P. T. Anderson llamada Boogie nights).
Nada más lejos de mi intención que subirme a un caballo ganador –además, Tinto Brass no es ni una cosa ni otra–, pero debo confesar que también yo tuve una revelación similar cuando me tragué estoicamente la fábula tontorrona y seudo-ecologista de James Cameron. Mientras asistía a las cuitas del soldado paralítico y los pitufos de tres metros y me pasaban por las narices los hierbajos del planeta Pandora, me decía: ¿no podrían arrojarme a la cara cosas más interesantes? Dado que me aburría como una ostra –hasta que empezaron las bofetadas–, empecé a fabular con pechos en relieve a tamaño descomunal, culos en (super) pompa, lenguas lamiéndome a través del objetivo y demás delirios de tono sicalíptico. ¡Ahí está el futuro de la pornografía!, pensé. ¡Con eso no podrán competir los videos cutres de internet! ¡Por fin se podrá ir al IMAX sin miedo a vomitar a causa del vértigo!
Mi natural fatalismo, no obstante, hizo rápido acto de presencia: ¿qué productora se va a dejar la pasta para rodar un Avatar porno cuando al onanista profesional le basta y le sobra con diez minutos de marranadas en la red? Otra buena idea muerta antes de nacer, deduje. De ahí mi sorpresa y alegría al ver que Tinto Brass ha decidido dar un paso adelante. ¿Lo conseguirá?…Bueno, no hemos de olvidar que es el autor de uno de los productos más insólitos del cine erótico de todos los tiempos, aquel Calígula que rodó –producido por Bob Guccione, el patrón de Penhouse– en el que, entre orgía y orgía, detectabas a Malcolm McDowell, Helen Mirren o John Gielgud. No me cabe la menor duda de que si alguien consigue ponernos un trasero en las narices, ése es Tinto Brass.
El Periódico de Catalunya, lunes, 1 de marzo de 2010
Març 1st, 2010 at 19:32
Ví la noticia en el periódico hace un par de días. Con ello me hice una pregunta… ¿Se podrán controlar las neuronas espejo en el cine? Porque sinó el espectáculo está asegurado y no sólo por la película…
Març 1st, 2010 at 22:32
Bueno, en parte sí, ¿no?, se supone que vemos porno para excitarnos y aquello si todo va bien, se autogobierna, ¿no? Es decir, si en casa, delante del pc/tv se nos emociona la chiquilla, se supone que en el cine también ¿no? Claro que si ya lo que vemos son cosas mayores, supongo que tenemos algún filtro (llámalo moralidad, llámalo vergüenza, llámalo como quieras) que nos impide que demos rienda suelta a nuestro lado más salvaje ¿no?
Besos