:: L’Infern Català ::

17 Març, 2010

Les mels i fels dels TIS / Las mieles y hieles de los TIS

Classificat com a: General — Infern @ 1:31

No me dejes solo que ahora soy tan pequeño
y cuando despierto de una pesadilla nada cambia
todo sigue igual

Abrázame, abrázame…
y no me digas nada
que esta tristeza no me abandona
y este miedo duele más

(”Abrázame”, Doctor Deseo)

Assaborint el curiós sabor de les mels i gels de la integració social … he d’admetre-ho, l’altre dia vaig passar por, no sabia si la meva cara seguiria sent la mateixa en sortir d’aquell bar, si em anava a faltar algun dent o si hauria perdut la visió d’un ull.

Us explico, havia quedat a això de la mitjanit per prendre alguna cosa amb una amiga, tot anava bé, anàvem parlant, fins que de sobte, es va unir a nosaltres un conegut a qui anomenarem Porsunombre per protegir la seva identitat, germà d’un altre conegut a la seva vegada, a qui anomenarem Porelsuyo per protegir també.

Porsunombre es va posar parlar amb la meva amiga just en el moment en que sonava una cançó que m’agradava a la ràdio, de manera que vaig desconnectar d’ells i em vaig centrar en la cançó i vaig començar a fer clic els dits al ritme de la melodia, i aquí va començar el meu calvari …

Porsunombre, aquella nit anava molt posat d’alcohol i cocaïna, per la ferum que feia, com caminava, com parlava i com pensava, tot, però tot, inconnex, però no li vaig donar més importància perquè és una cosa habitual veure’l així i perquè no exerceixo ni estava de servei, de manera que passava de ficar-me on no em cridaven, o això pensava jo …

En aquell moment es va girar cap a mi i va començar el seu enfilall d’insults, agressions menors i desvaris, i jo, capejant el temporal com podia davant l’ensurt de la meva amiga, l’excitació d’un, l’histerisme del dopatge i la indiferència de tot el puto bar que res van fer per calmar-lo o treure’l d’allà per que almenys no seguís consumint.

-Ets ximple, gilipolles, maricón, que et rebento la cara, em cago en els teus morts, que et trec la perilla aquesta que tens-, i vinga, a tirar de la perilla …
-Porsunombre, tranquil, què et passa, què he fet, què he dit?
-Jo, que sempre t’he tractat amb respecte, tu ho estàs faltant a mi
-Per què?
-Posar-te a ballar … - (aquí ja estava lucinant per complet, i pensant en si estavellar la copa o l’ampolla de cervesa al cap per alliberar d’ell, perquè veia perillar la meva pell, però vaig rebutjar aquesta opció, ja que a un brotat de coca ja li pots enxufar que no li farà mal i a sobre te les tornarà multiplicades per mil) - i amb el meu germà Porelsuyo, ell és tonto, però jo no, estic boig però no sóc tonto, sé que ell ha fet molt de mal i ha de pagar, però amb mi ni amb el meu germà ni amb ningú de la meva família, no et passis, d’acord? I em mires a la cara! …

(És cert, Porelsuyo ha fet molt de mal, jo, ja, quan el veig l’intento esquivar per a no donar-li corda i de fet aparentment ja em va ignorant, però com diu un amic meu, aquest torna quan menys t’ho esperes …)

El vaig mirar …

-No em miris així!
-Com? - Baixava la mirada
-Que em miris! Que et deixo bona la cama dolenta del cop que et foto, que jo no tinc miraments, que no tinc consideració, que no tinc escrúpols
(cert, no els té, i pensava que m’anava a treure al carrer arrossegant i em anava a córrer a hòsties)

En aquestes, algú, content, va cridar al bar, i jo, em vaig espantar, més pel crit que per l’estat de Porsunombre

-No et preocupis, que mentre estiguis amb mi, no vaig a deixar que et facin mal - “perquè seràs tu qui em parteixi la cara”, vaig pensar jo-, aquesta frase va ser un relax per a mi, aquí vaig saber que mai no va a fer mal sempre que no li toqui molt els innombrables.

Poc després va marxar, però la meva adrenalina seguia al màxim i els meus sensors de vigilància, al màxim, i feia bé

Es va dirigir a ella:

-Pren-te el que vulguis que pago jo
-Tranquil que ja la convido jo
-Tu calla, i Demana’t una mica tu també! (¿¿¿????)

A ella de nou

-I com em sàpiga que aquest o els teus amics o els seus et fan mal … Uffffff … que ets la meva nena, tu m’estimes, no?, que jo t’estimo molt…, bé, ja us deixo….

-Adéu - va dir ella
-Cuida’t - vaig dir jo, de nou sense ser conscient del que això suposava

- ¿Que em cuidi? Cuida’t tu pimpollo - i un nou reguitzell d’insults i enganxades de perilla… i llavors…, la baixada de la coca, es va anar al seu racó de la barra a enfonsar-se en la seva misèria …

-T’has quedat blanc quan t’ha enganxat
-Què t’esperaves? - li vaig respondre…

Aquesta història crua i real, va ser la que em va fer veure que les drogodependències és una de les branques a les que em vull dedicar quan acabi la meva formació, encara que és trist que la confirmació et vingui mitjançant el patiment d’un conegut, i pitjor encara és el regust que em va quedar en pensar que un dia li pugui fer mal a la seva dona o a la seva filla de cinc anys, dur, molt dur …

Petons a tots …

————————-

No me dejes solo que ahora soy tan pequeño
y cuando despierto de una pesadilla nada cambia
todo sigue igual

Abrázame, abrázame…
y no me digas nada
que esta tristeza no me abandona
y este miedo duele más

(”Abrázame”, Doctor Deseo)

Saboreando el curioso sabor de las mieles y hieles de la integración social… debo admitirlo, el otro día pasé miedo, no sabía si mi cara iba a seguir siendo la misma al salir de aquel bar, si me iba a faltar algún diente o si habría perdido la visión de un ojo.

Os explico, había quedado a eso de la medianoche para tomar algo con una amiga, todo iba bien, íbamos hablando, hasta que de pronto, se unió a nosotros un conocido a quien llamaremos Porsunombre para proteger su identidad, hermano de otro conocido a su vez, a quien llamaremos Porelsuyo para protegerle también.

Porsunombre se puso hablar con mi amiga justo en el momento en que sonaba una canción que me gustaba en la radio, por lo que desconecté de ellos y me centré en la canción y empecé a chascar los dedos al ritmo de la melodía, y aquí empezó mi calvario…

Porsunombre, esa noche iba muy enchufado de alcohol y cocaina, por cómo olía, cómo caminaba, cómo hablaba y cómo pensaba, todo, pero todo, inconexo, pero no le di mayor importancia porque es algo habitual verle así y porque no ejerzo ni estaba de servicio, por lo que pasaba de meterme donde no me llamaban, o eso pensaba yo…

En ese momento se giró hacia mí y empezó su sarta de insultos, agresiones menores y desvaríos, y yo, capeando el temporal como podía ante el susto de mi amiga, la excitación de uno, el histerismo del dopado y la indiferencia de todo el puto bar que nada hicieron por calmarle o sacarle de allí para que por lo menos no siguiese consumiendo.

-Eres tonto, gilipollas, maricón, que te reviento la cara, me cago en tus muertos, que te arranco la perilla esa que tienes-, y venga, a tirar de la perillita…
-Porsunombre, tranquilo, ¿qué te pasa, qué he hecho, qué he dicho?
-Yo, que siempre te he tratado con respeto, tú me lo estás faltando a mí
-¿Por qué?
-Ponerte a bailar… -(aquí ya estaba alucinando por completo, y pensando en si estrellarle la copa o la botella de cerveza en la cabeza para librarme de él, porque veía peligrar mi pellejo, pero deseché esa opción, ya que a un brotado de coca ya le puedes dar que no le va a doler y encima te las va a devolver multiplicado por mil)- y con mi hermano Porelsuyo, él es tonto, pero yo no, estoy loco pero no soy tonto, sé que él ha hecho mucho daño y tiene que pagar, pero conmigo ni con mi hermano ni con nadie de mi familia, no te pases, ¿vale? ¡Y me miras a la cara!…

(Cierto, Porelsuyo ha hecho mucho daño, yo, ya, cuando le veo intento esquivarlo para no darle cuerda y de hecho aparentemente ya me va ignorando, pero como dice un amigo mío, este vuelve cuando menos te lo esperas…)

Le miré…

-¡No me mires así!
-¿Cómo? - bajaba la mirada
-¡Que me mires! Que te dejo buena la pierna mala del hostión que te meto, que yo no tengo miramientos, que no tengo consideración, que no tengo escrúpulos
(cierto, no los tiene, y pensaba que me iba a sacar a la calle a rastras y me iba a correr a hostias)

En esas, alguien, contento, chilló en el bar, y yo, me asusté, más por el chillido que por el estado de Porsunombre

- No te preocupes, que mientras estés conmigo, no voy a dejar que te hagan daño - “porque vas a ser tú quien me parta la cara”, pensé yo-, esa frase fue un relax para mí, ahí supe que nunca me va a hacer daño siempre que no le toque mucho a los innombrables.

Poco después se marchó, pero mi adrenalina seguía a tope y mis sensores de vigilancia, al máximo, y hacía bien

Se dirigió a ella:

- Tómate lo que quieras que pago yo
- Tranquilo que ya la invito yo
- ¡Tú calla, y pídete algo tú también! (¿¿¿????)

A ella de nuevo

- Y como me entere de que este o tus amigos o los suyos te hacen daño… uffffff… que eres mi niña, ¿tú me quieres, no?, que yo te quiero mucho…, bueno, ya os dejo….

- Adios - dijo ella
- Cuídate - dije yo, de nuevo sin ser consciente de lo que eso suponía

- ¿Que me cuide? Cuídate tú pimpollo- y una nueva retahila de insultos y cogidas de perilla… y entonces…, el bajón de la coca, se fue a su rincón de la barra a hundirse en su miseria…

-Te has quedado pálido cuando te ha enganchado
- ¿Qué te esperabas? - le respondí…

Esta historia cruda y real, fue la que me hizo ver que las drogodependencias es una de las ramas a las que me quiero dedicar cuando acabe mi formación, aunque es triste que la confirmación te venga mediante el sufrimiento de un conocido, y peor aún es el regusto que me quedó al pensar que un día le pueda hacer daño a su mujer o a su hija de cinco años, duro, muy duro…

Besos a todos…

13 Març, 2010

Esta noche, esta puta noche…

Classificat com a: General — Infern @ 23:23

La oscura cadencia,
de la sangre y laberinto de…
la memoria y el niño que se ahoga en la sucia
charca del tiempo que….
rumias sin sentido, la cajita de las ilusiones y…
pinta con hiel la sonrisa,
retorcida… casi rota.

Cuánto ruido corre por la cabeza, sordo murmullo
que no ha de parar.
En el dial de mis neuronas no encuentra la
frecuencia que….
ponga olas de mar que acaricien la arena,
suave brisa que calme el dolor.
De esta noche, esta puta noche.

Huela el sudor de tu cuerpo
en las noche de magia,
al aroma del sol tatuado en tu vientre,
y me olvide de esta puta noche.

Ponga olas de mar que acaricien la arena,
suave brisa que calme el dolor
de esta noche, esta Puta Noche.

Es tan estrecha la senda,
que te arrastra hasta el final del sueño,
muerde tanto la herencia de un tiempo olvidado ya…

Paraíso de la paz,
inventado para jodernos bien,
Ahora y en la hora de Nuestra Muerte
Amen Señor….

Cuánto ruido corre por la cabeza, sordo murmullo
que no ha de parar.
En el dial de mis neuronas
no encuentro la frecuencia que….

Ponga olas de mar que acaricien la arena,
suave brisa que calme el dolor.
De esta noche, esta puta noche.

Huela el sudor de tu cuerpo
en las noche de magia,
al aroma del sol tatuado en tu vientre,
y me olvide de esta puta noche.

Ponga olas de mar que acaricien la arena,
suave brisa que calme el dolor
De esta noche, esta Puta Noche.

Huela el sudor de tu cuerpo
en las noche de magia,
al aroma del sol tatuado en tu vientre,
y me olvide de esta Puta Noche!

“Esta noche (esta puta noche)”, Doctor Deseo

Deprimente ¿no? Pues así estoy yo esta puta noche…

Hoy no hay besos para nadie, no me apetece, pero no creo que a nadie le importe…

Aserejé…

Classificat com a: General — Infern @ 4:47

Y hay más… Dragostea din tei,…, como dice uno de los comentarios: años estudiando canto para acabar haciendo esto? Aunque también es una manera de acercar la ópera al común de los mortales ¿no? ¿Qué pensáis? Y la verdad es que no lo hacen nada mal para mi pagana opinión :D

Besos y hasta pronto

1 Març, 2010

Ramon de España i (y) el porno en 3D

Classificat com a: General — Infern @ 17:35

Avatars pornogràfics

RAMÓN DE ESPAÑA
Llegint la revista francesa Les Inrockuptibles, descobreixo que l’inefable Tinto Brass
–aquest col·leccionista de culs que insisteix a creure que és director de cine– pensa rodar una de les seves pel·lícules porques en tres dimensions. Sembla que va tenir una epifania al veure Avatar i que ha trobat en el 3D la salvació de l’erotisme cinematogràfic, que a l’era d’internet no té res a veure amb els gloriosos temps de Garganta profunda, Tras la puerta verde i altres joies del gènere (uns temps exquisidament retratats en aquella pel·lícula de P. T. Anderson anomenada Boogie nights).
Res més lluny de la meva intenció que apuntar-me a un cavall guanyador –a més, Tinto Brass no és ni una cosa ni
l’altra–, però he de confessar que jo també vaig tenir una revelació semblant quan em vaig empassar estoicament la faula tonta i pseudoecologista de James Cameron. Mentre assistia a les penes del soldat paralític i els barrufets de tres metres i em passaven pels nassos les males herbes del planeta Pandora, em deia: ¿no ens podrien plantar coses més interessants? Com que m’avorria com una ostra –fins que van començar les bufetades–, vaig començar a fabular amb pits en relleu de mida descomunal, culs en (súper) pompa, llengües xuclant-me a través de l’objectiu i altres deliris de to sicalíptic. ¡Aquí hi ha el futur de la pornografia!, vaig pensar. ¡Amb això no podran competir els vídeos cutres d’internet! ¡Per fi es podrà anar a l’IMAX sense por de vomitar a causa del vertigen!
Amb tot, el meu fatalisme natural va fer acte de presència ràpidament: ¿quina productora es deixarà la pasta per rodar un Avatar porno quan l’onanista professional en té prou i de sobres amb deu minuts de marranades a la xarxa? Una altra bona idea morta abans de néixer, vaig deduir. D’aquí ve la meva sorpresa i alegria al veure que Tinto Brass ha decidit fer un pas endavant. ¿Ho aconseguirà?…Bé, no hem d’oblidar que és l’autor d’un dels productes més insòlits del cine eròtic de tots els temps, aquell Calígula que va rodar –produït per Bob Guccione, el patró de
Penhouse– on, entre orgia i orgia, detectaves Malcolm McDowell, Helen Mirren o John Gielgud. No tinc cap dubte que si algú aconsegueix posar-nos un culet als nassos, aquest és Tinto Brass.

El Periódico de Catalunya, dilluns, 1 de març de 2010

————————-

Avatares pornográficos

RAMÓN DE ESPAÑA
Leyendo la revista francesa Les Inrockuptibles, me entero de que el inefable Tinto Brass –ese coleccionista de culos que insiste en que es director de cine– piensa rodar una de sus películas guarrillas en tres dimensiones. Parece que tuvo una epifanía al ver Avatar y que encontró en el 3D la salvación del erotismo cinematográfico, que en la era de internet nada tiene que ver con los gloriosos tiempos de Garganta profunda, Tras la puerta verde y demás joyas del género (unos tiempos primorosamente retratados en aquella película de P. T. Anderson llamada Boogie nights).
Nada más lejos de mi intención que subirme a un caballo ganador –además, Tinto Brass no es ni una cosa ni otra–, pero debo confesar que también yo tuve una revelación similar cuando me tragué estoicamente la fábula tontorrona y seudo-ecologista de James Cameron. Mientras asistía a las cuitas del soldado paralítico y los pitufos de tres metros y me pasaban por las narices los hierbajos del planeta Pandora, me decía: ¿no podrían arrojarme a la cara cosas más interesantes? Dado que me aburría como una ostra –hasta que empezaron las bofetadas–, empecé a fabular con pechos en relieve a tamaño descomunal, culos en (super) pompa, lenguas lamiéndome a través del objetivo y demás delirios de tono sicalíptico. ¡Ahí está el futuro de la pornografía!, pensé. ¡Con eso no podrán competir los videos cutres de internet! ¡Por fin se podrá ir al IMAX sin miedo a vomitar a causa del vértigo!
Mi natural fatalismo, no obstante, hizo rápido acto de presencia: ¿qué productora se va a dejar la pasta para rodar un Avatar porno cuando al onanista profesional le basta y le sobra con diez minutos de marranadas en la red? Otra buena idea muerta antes de nacer, deduje. De ahí mi sorpresa y alegría al ver que Tinto Brass ha decidido dar un paso adelante. ¿Lo conseguirá?…Bueno, no hemos de olvidar que es el autor de uno de los productos más insólitos del cine erótico de todos los tiempos, aquel Calígula que rodó –producido por Bob Guccione, el patrón de Penhouse– en el que, entre orgía y orgía, detectabas a Malcolm McDowell, Helen Mirren o John Gielgud. No me cabe la menor duda de que si alguien consigue ponernos un trasero en las narices, ése es Tinto Brass.

El Periódico de Catalunya, lunes, 1 de marzo de 2010

Powered by WordPress