Les mels i fels dels TIS / Las mieles y hieles de los TIS
No me dejes solo que ahora soy tan pequeño
y cuando despierto de una pesadilla nada cambia
todo sigue igual
Abrázame, abrázame…
y no me digas nada
que esta tristeza no me abandona
y este miedo duele más
(”Abrázame”, Doctor Deseo)
Assaborint el curiós sabor de les mels i gels de la integració social … he d’admetre-ho, l’altre dia vaig passar por, no sabia si la meva cara seguiria sent la mateixa en sortir d’aquell bar, si em anava a faltar algun dent o si hauria perdut la visió d’un ull.
Us explico, havia quedat a això de la mitjanit per prendre alguna cosa amb una amiga, tot anava bé, anàvem parlant, fins que de sobte, es va unir a nosaltres un conegut a qui anomenarem Porsunombre per protegir la seva identitat, germà d’un altre conegut a la seva vegada, a qui anomenarem Porelsuyo per protegir també.
Porsunombre es va posar parlar amb la meva amiga just en el moment en que sonava una cançó que m’agradava a la ràdio, de manera que vaig desconnectar d’ells i em vaig centrar en la cançó i vaig començar a fer clic els dits al ritme de la melodia, i aquí va començar el meu calvari …
Porsunombre, aquella nit anava molt posat d’alcohol i cocaïna, per la ferum que feia, com caminava, com parlava i com pensava, tot, però tot, inconnex, però no li vaig donar més importància perquè és una cosa habitual veure’l així i perquè no exerceixo ni estava de servei, de manera que passava de ficar-me on no em cridaven, o això pensava jo …
En aquell moment es va girar cap a mi i va començar el seu enfilall d’insults, agressions menors i desvaris, i jo, capejant el temporal com podia davant l’ensurt de la meva amiga, l’excitació d’un, l’histerisme del dopatge i la indiferència de tot el puto bar que res van fer per calmar-lo o treure’l d’allà per que almenys no seguís consumint.
-Ets ximple, gilipolles, maricón, que et rebento la cara, em cago en els teus morts, que et trec la perilla aquesta que tens-, i vinga, a tirar de la perilla …
-Porsunombre, tranquil, què et passa, què he fet, què he dit?
-Jo, que sempre t’he tractat amb respecte, tu ho estàs faltant a mi
-Per què?
-Posar-te a ballar … - (aquí ja estava lucinant per complet, i pensant en si estavellar la copa o l’ampolla de cervesa al cap per alliberar d’ell, perquè veia perillar la meva pell, però vaig rebutjar aquesta opció, ja que a un brotat de coca ja li pots enxufar que no li farà mal i a sobre te les tornarà multiplicades per mil) - i amb el meu germà Porelsuyo, ell és tonto, però jo no, estic boig però no sóc tonto, sé que ell ha fet molt de mal i ha de pagar, però amb mi ni amb el meu germà ni amb ningú de la meva família, no et passis, d’acord? I em mires a la cara! …
(És cert, Porelsuyo ha fet molt de mal, jo, ja, quan el veig l’intento esquivar per a no donar-li corda i de fet aparentment ja em va ignorant, però com diu un amic meu, aquest torna quan menys t’ho esperes …)
El vaig mirar …
-No em miris així!
-Com? - Baixava la mirada
-Que em miris! Que et deixo bona la cama dolenta del cop que et foto, que jo no tinc miraments, que no tinc consideració, que no tinc escrúpols
(cert, no els té, i pensava que m’anava a treure al carrer arrossegant i em anava a córrer a hòsties)
En aquestes, algú, content, va cridar al bar, i jo, em vaig espantar, més pel crit que per l’estat de Porsunombre
-No et preocupis, que mentre estiguis amb mi, no vaig a deixar que et facin mal - “perquè seràs tu qui em parteixi la cara”, vaig pensar jo-, aquesta frase va ser un relax per a mi, aquí vaig saber que mai no va a fer mal sempre que no li toqui molt els innombrables.
Poc després va marxar, però la meva adrenalina seguia al màxim i els meus sensors de vigilància, al màxim, i feia bé
Es va dirigir a ella:
-Pren-te el que vulguis que pago jo
-Tranquil que ja la convido jo
-Tu calla, i Demana’t una mica tu també! (¿¿¿????)
A ella de nou
-I com em sàpiga que aquest o els teus amics o els seus et fan mal … Uffffff … que ets la meva nena, tu m’estimes, no?, que jo t’estimo molt…, bé, ja us deixo….
-Adéu - va dir ella
-Cuida’t - vaig dir jo, de nou sense ser conscient del que això suposava
- ¿Que em cuidi? Cuida’t tu pimpollo - i un nou reguitzell d’insults i enganxades de perilla… i llavors…, la baixada de la coca, es va anar al seu racó de la barra a enfonsar-se en la seva misèria …
-T’has quedat blanc quan t’ha enganxat
-Què t’esperaves? - li vaig respondre…
Aquesta història crua i real, va ser la que em va fer veure que les drogodependències és una de les branques a les que em vull dedicar quan acabi la meva formació, encara que és trist que la confirmació et vingui mitjançant el patiment d’un conegut, i pitjor encara és el regust que em va quedar en pensar que un dia li pugui fer mal a la seva dona o a la seva filla de cinc anys, dur, molt dur …
Petons a tots …
————————-
No me dejes solo que ahora soy tan pequeño
y cuando despierto de una pesadilla nada cambia
todo sigue igual
Abrázame, abrázame…
y no me digas nada
que esta tristeza no me abandona
y este miedo duele más
(”Abrázame”, Doctor Deseo)
Saboreando el curioso sabor de las mieles y hieles de la integración social… debo admitirlo, el otro día pasé miedo, no sabía si mi cara iba a seguir siendo la misma al salir de aquel bar, si me iba a faltar algún diente o si habría perdido la visión de un ojo.
Os explico, había quedado a eso de la medianoche para tomar algo con una amiga, todo iba bien, íbamos hablando, hasta que de pronto, se unió a nosotros un conocido a quien llamaremos Porsunombre para proteger su identidad, hermano de otro conocido a su vez, a quien llamaremos Porelsuyo para protegerle también.
Porsunombre se puso hablar con mi amiga justo en el momento en que sonaba una canción que me gustaba en la radio, por lo que desconecté de ellos y me centré en la canción y empecé a chascar los dedos al ritmo de la melodía, y aquí empezó mi calvario…
Porsunombre, esa noche iba muy enchufado de alcohol y cocaina, por cómo olía, cómo caminaba, cómo hablaba y cómo pensaba, todo, pero todo, inconexo, pero no le di mayor importancia porque es algo habitual verle así y porque no ejerzo ni estaba de servicio, por lo que pasaba de meterme donde no me llamaban, o eso pensaba yo…
En ese momento se giró hacia mí y empezó su sarta de insultos, agresiones menores y desvaríos, y yo, capeando el temporal como podía ante el susto de mi amiga, la excitación de uno, el histerismo del dopado y la indiferencia de todo el puto bar que nada hicieron por calmarle o sacarle de allí para que por lo menos no siguiese consumiendo.
-Eres tonto, gilipollas, maricón, que te reviento la cara, me cago en tus muertos, que te arranco la perilla esa que tienes-, y venga, a tirar de la perillita…
-Porsunombre, tranquilo, ¿qué te pasa, qué he hecho, qué he dicho?
-Yo, que siempre te he tratado con respeto, tú me lo estás faltando a mí
-¿Por qué?
-Ponerte a bailar… -(aquí ya estaba alucinando por completo, y pensando en si estrellarle la copa o la botella de cerveza en la cabeza para librarme de él, porque veía peligrar mi pellejo, pero deseché esa opción, ya que a un brotado de coca ya le puedes dar que no le va a doler y encima te las va a devolver multiplicado por mil)- y con mi hermano Porelsuyo, él es tonto, pero yo no, estoy loco pero no soy tonto, sé que él ha hecho mucho daño y tiene que pagar, pero conmigo ni con mi hermano ni con nadie de mi familia, no te pases, ¿vale? ¡Y me miras a la cara!…
(Cierto, Porelsuyo ha hecho mucho daño, yo, ya, cuando le veo intento esquivarlo para no darle cuerda y de hecho aparentemente ya me va ignorando, pero como dice un amigo mío, este vuelve cuando menos te lo esperas…)
Le miré…
-¡No me mires así!
-¿Cómo? - bajaba la mirada
-¡Que me mires! Que te dejo buena la pierna mala del hostión que te meto, que yo no tengo miramientos, que no tengo consideración, que no tengo escrúpulos
(cierto, no los tiene, y pensaba que me iba a sacar a la calle a rastras y me iba a correr a hostias)
En esas, alguien, contento, chilló en el bar, y yo, me asusté, más por el chillido que por el estado de Porsunombre
- No te preocupes, que mientras estés conmigo, no voy a dejar que te hagan daño - “porque vas a ser tú quien me parta la cara”, pensé yo-, esa frase fue un relax para mí, ahí supe que nunca me va a hacer daño siempre que no le toque mucho a los innombrables.
Poco después se marchó, pero mi adrenalina seguía a tope y mis sensores de vigilancia, al máximo, y hacía bien
Se dirigió a ella:
- Tómate lo que quieras que pago yo
- Tranquilo que ya la invito yo
- ¡Tú calla, y pídete algo tú también! (¿¿¿????)
A ella de nuevo
- Y como me entere de que este o tus amigos o los suyos te hacen daño… uffffff… que eres mi niña, ¿tú me quieres, no?, que yo te quiero mucho…, bueno, ya os dejo….
- Adios - dijo ella
- Cuídate - dije yo, de nuevo sin ser consciente de lo que eso suponía
- ¿Que me cuide? Cuídate tú pimpollo- y una nueva retahila de insultos y cogidas de perilla… y entonces…, el bajón de la coca, se fue a su rincón de la barra a hundirse en su miseria…
-Te has quedado pálido cuando te ha enganchado
- ¿Qué te esperabas? - le respondí…
Esta historia cruda y real, fue la que me hizo ver que las drogodependencias es una de las ramas a las que me quiero dedicar cuando acabe mi formación, aunque es triste que la confirmación te venga mediante el sufrimiento de un conocido, y peor aún es el regusto que me quedó al pensar que un día le pueda hacer daño a su mujer o a su hija de cinco años, duro, muy duro…
Besos a todos…