16 anys… /16 años…
Una espanyola i un anglès culminen una història d’amor de pel·lícula després de 16 anys de separació
• Una carta perduda i finalment recuperada va ser la clau del retrobament
BEGOÑA ARCE
LONDRES
«Jo crec que les coses estan escrites, que no hi ha casualitats». La història de la dona que s’expressa d’aquesta manera estava escrita en una carta d’amor. Una carta que només va arribar a les seves mans una dècada després que li fos enviada. Obrir aquell sobre va ser com recuperar de cop i volta una passió perduda, que aquest mes ha acabat en casament. L’espanyola Carmen Ruiz-Pérez i l’anglès Steven Smith tenen ara 42 anys i són els protagonistes d’un idil·li més propi d’un dels populars fulletons del segle XIX, que no pas de l’era d’internet.
Tots dos es van conèixer i es van enamorar fa 17 anys a Brixham, una localitat al sud-oest d’Anglaterra, al comtat de Devon. Ella hi havia anat per aprendre anglès i participar en un programa d’intercanvi d’estudiants. Després d’un any de feliç festeig es van prometre. Estaven a punt de casar-se, però Carmen se’n va anar a viure a París i la relació es va trencar.
Les missives perdudes
Els anys van passar i Steve no podia oblidar aquella noia que li seguia agradant tant i que va mirar de trobar sense èxit. «Em va enviar diverses cartes a París, però jo m’havia canviat de domicili i no em van arribar», explica Carmen per telèfon a aquest diari. L’anglès va enviar una carta més, la de l’última esperança, a Granada, a casa de la mare de la seva antiga nòvia, però aquesta tampoc va arribar a la destinatària. Es va traspaperar a la mateixa casa i no la van trobar fins fa tot just un any.
«El sobre va caure darrere d’un bufet tan pesat que no el movíem mai. Allà s’hi va estar fins a l’estiu passat, quan van fer obres i els paletes el van descobrir al canviar el moble de lloc», recorda Carmen, que segueix vivint a la capital francesa. «La meva mare me’l va portar a París, quan va venir a visitar-me el mes d’agost passat, amb la resta de la correspondència. Immediatament vaig reconèixer la lletra de Steve, perquè és molt peculiar. De debò que el cor em va començar a bategar molt ràpidament».
A l’interior hi havia una nota de l’antic nòvio, amb la seva adreça d’Anglaterra i el número de telèfon, demanant-li que es posés en contacte amb ell. «Vaig trigar dos dies a trucar-li. Estava morta de por. Havien passat 16 anys sense veure’ns. Em preguntava si estaria casat i tindria potser cinc fills. També tenia por de molestar-lo». Per fi es va decidir, i a l’altre costat del Canal de la Mànega la veu de Carmen li va sonar a Steve a música celestial.
Aquesta vegada no va perdre un minut. L’endemà es va plantar a París, on ella continua vivint. Al veure’s a l’aeroport, tots dos es van abraçar, es van començar a fer petons i ja no van parar. «Va ser com a les pel·lícules, no ens van fer falta ni 30 segons per tornar-nos a enamorar», diu ella.
Enamorats un altre cop
Durant els anys de separació, cap dels dos s’havia casat. Ell va tenir un fill, però acabava de donar per acabada una relació quan va rebre la trucada telefònica de Carmen. Ella també havia trencat feia uns mesos un altre lligam sentimental. Tots dos eren lliures i dos dies després de l’escena de l’aeroport, ja estaven planejant el casament.
L’enllaç va tenir lloc el 10 de juliol passat, davant del mar i a Brixham, la mateixa ciutat on es van veure per primera vegada. Hi va haver vestit blanc, música, discursos, alguna llàgrima i xampany per brindar pels nuvis.
La premsa local i la nacional es van fer ressò de l’atzarosa aventura dels contraents fins a arribar a l’altar. Un equip de la televisió japonesa va estar gravant la cerimònia i filmant-los durant cinc dies, per fer-ne un documental.
«Jo encara no em crec tot el que ha passat. Ha sigut com en els llibres de contes. Aquella carta podia haver acabat perfectament en una paperera i la meva vida seria ara una altra de ben diferent», assegura la flamant esposa des de Turquia, on està passant la lluna de mel.
En el futur, el matrimoni viurà a París, una vegada que Steve vengui la seva casa d’Anglaterra. «Les coses estan escrites amb anterioritat», insisteix Carmen. «Estava escrit que Steve i jo ens tornaríem a trobar».
El Periódico de Catalunya, 28 de juliol de 2009
Per a flipar i plorar de l’emoció, realment com diu la Carmen, sembla un conte de fades, oi?
Petonets a totes i tots
———————
Una española y un inglés culminan un romance de película después de 16 años de separación
• Una carta perdida y por fin recuperada fue la clave del reencuentro
BEGOÑA ARCE
LONDRES
«Yo creo que las cosas están escritas, que no hay casualidades». La historia de la mujer que así se expresa estaba escrita en una carta de amor. Una carta que solo llegó a sus manos una década después de que le fuera enviada. Abrir aquel sobre fue recobrar de golpe una pasión pérdida, que este mes ha terminado en boda. La española Carmen Ruiz-Pérez y el inglés Steven Smith tienen ahora 42 años y son los protagonistas de un romance más propio de uno de los populares folletines del siglo XIX, que de la era de internet.
Los dos se conocieron y enamoraron hace 17 años en Brixham, una localidad en el suroeste de Inglaterra, en el condado de Devon. Ella había ido allí para aprender inglés y participar en un programa de intercambio de estudiantes. Después de un año de feliz noviazgo se comprometieron. Iban a casarse, pero Carmen se marchó a vivir a París y la relación se rompió.
Las misivas perdidas
Los años pasaron y Steve no podía olvidar a aquella chica que seguía gustándole tanto y a la que trató de buscar en vano. «Me mandó varias cartas a París, pero yo me había cambiado de domicilio y no me llegaron», cuenta Carmen por teléfono a este diario. El inglés mandó una carta más, la de la última esperanza, a Granada, a la casa de la madre de su antigua novia, pero tampoco esta llegó a la destinataria. Se traspapeló en la propia casa y no la encontraron hasta el año pasado.
«El sobre se cayó detrás de un aparador tan pesado que nunca lo movíamos. Allí estuvo hasta el verano pasado, cuando hicieron obras y lo descubrieron los albañiles al cambiar el mueble de sitio», recuerda Carmen, que sigue viviendo en la capital francesa. «Mi madre me lo trajo a París, cuando vino a visitarme el pasado mes de agosto, con el resto de la correspondencia. Inmediatamente reconocí la letra de Steve, porque es muy peculiar. De verdad que el corazón me empezó a latir muy rápido».
En el interior había una nota del antiguo novio, con su dirección en Inglaterra y el número de teléfono, pidiéndole que se pusiera en contacto con él. «Tardé dos días en llamarle. Estaba muerta de miedo. Habían pasado 16 años sin vernos. Me preguntaba si estaría casado y tendría a lo mejor cinco hijos. También tenía miedo de molestarle». Por fin se decidió y al otro lado del Canal de la Mancha, la voz de Carmen le sonó a Steve a música celestial.
Esta vez no perdió un minuto. Al día siguiente se plantó en París, donde ella seguía viviendo. Al verse en el aeropuerto, los dos se abrazaron, empezaron a besarse y ya no pararon. «Fue como en las películas, no nos hicieron falta ni 30 segundos para volver a enamorarnos», dice ella.
Enamorados otra vez
Durante los años de desencuentro, ninguno de los dos se había casado. Él tuvo un hijo, pero acababa de dar por terminada una relación cuando recibió la llamada telefónica de Carmen. Ella también había roto hacía unos meses otra atadura sentimental. Los dos eran libres y dos días después de la escena del aeropuerto, ya estaban planeando la boda.
El enlace tuvo lugar el pasado 10 de julio, frente al mar y en Brixham, la misma ciudad donde se vieron por primera vez. Hubo traje blanco, música, discursos, alguna lágrima y champán para brindar por los novios.
La prensa local y la nacional se hicieron eco de la azarosa aventura de los contrayentes hasta llegar al altar. Un equipo de la televisión japonesa estuvo grabando la ceremonia y filmándoles durante cinco días, para hacer un documental.
«Yo todavía no me creo lo que ha pasado. Ha sido como en los libros de cuentos. Aquella carta podía perfectamente haber acabado en una papelera y mi vida sería ahora otra», dice la flamante esposa desde Turquía, donde está pasando la luna de miel.
En el futuro, el matrimonio vivirá en París, una vez que Steve venda su casa en Inglaterra. «Las cosas están escritas de antemano», insiste Carmen. «Estaba escrito que Steve y yo nos reencontráramos».
El Periódico de Catalunya, 28 de julio de 2009
Para flipar y llorar de la emociñon, realmente, como dice Carmen, parece un cuento de hadas, ¿verdad?
Besos a todxs